Maria Elena Sammartino
Psicòloga-Psicoanalista
& Nbsp;

"El més profund de l'home és la pell"

P. Valéry, La Pléiade

Poc se sap d'ell i de la seva història.

Ningú, però, ha deixat de veure-ho alguna vegada.

Camina sol pel carrer deserta. O pel carrer en festes plena de murmuris sota un sol que aclapara. A la nit tèbia o en la boira freda de qualsevol hivern de la gran ciutat.

Sempre el pas idèntic a si mateix: no és lent, no és precipitat, ni és semblant als altres passos que un dia rere l'altre formen una ona per no fregar-lo.

¿Fràgil? ¿Descolorido? ¿Absent? On trobar una paraula que descrigui a aquest home solitari de silueta oculta després el vell abric que cobreix sempre les espatlles, el pit, l'esquena, els malucs i les cames, prieto i protegit. Una olor àcid, antic, humit sembla acompanyar-lo i embolicar-com un halo, mentre una altra corona emmarca el rostre pensatiu i el cap revolta: llargs cabells entrecanos reunits en una trena ensebada de color indefinit.

Res interromp la immobilitat que suggereix el seu pas i el seu rostre incert, excepte aquell tremolor a penes perceptible que sacseja el seu cos, quan un riure tèbia i sorneguera s'enfila pel pit fins il·luminar-fugaçment les faccions i acabar en una riallada breu i sorda.


Poc se sap d'ell i de la seva història.

S'havien acabat els seus gestos espantats, la seva resistència, els seus cops, les seves ferides, cada vegada que algú intentava despullar de les seves robes velles, de la seva olor antic. Havíem finalment comprès que aquesta era la pell que el mantenia unit, aquell dia en què va poder cridar la seva por a entrar a la banyera: res hagués pogut evitar que tot ell es esmunyís com una cascada pel forat fosc cap a on lliscava l'aigua.

Cuirasses

Escampar, desfer-se, escampar-se, caure sense fi, dissoldre: així descriuen la seva angoixa els que no aconsegueixen sentir-se continguts en la seva pròpia pell. Davant l'horror a la dissolució s'aixequen dics protectors construïts de materials diversos. Alguns imiten concretament la pell que falta, com el "vell abric" del personatge que vaga pels carrers, acompanyat també per un embolcall sensorial, el seu "antic olor", que compleix la doble funció cutània de preservar la unitat i establir el contacte amb els altres.

La construcció imaginària d'una pell que substitueix la pell psíquica que falta, sol utilitzar recursos sensorials diversos i, sovint, és la paraula la que s'utilitza prioritàriament com embolcall psíquica continent, i molt secundàriament com a suport de la comunicació. Així, una jove pacient mantenia la seva cohesió d'acord amb la fantasia de trobar-unida a mi en una comunió estreta i sense fronteres, sostinguda per un embolcall sonora. Ella parlava en les sessions sense interrupció, sense pauses ni cesura, en un discurs aparentment reflexiu i profund, ple d'interrogants i certeses, d'associacions suggerents, de records pertorbadors. Però aquesta embolcall protector s'esquerdava al percebre aquell senyal que posava en dubte la il·lusió d'una pell contenidora que ens reunia. Allà emergia el cos amb la seva càrrega de sensacions intolerables. Primer una intensa compressió, una placa pesada aixafant el pit; després el desbordament angoixat, sense crits ni plors, una sensació abismal innombrable que només a posteriori construia imatges comunicables: un terròs de sucre que va diluint en aigua i penetrant poc a poc en les entranyes del divan fins a desaparèixer.

Diversos autors han prestat especial atenció a les formes que adopten els embolcalls psíquiques substitutòries.

Bick, el 1968, parla de la formació d'una segona pell per descriure els diferents recursos que permeten generar una il·lusió de continent psíquic. Fa referència a observacions realitzades amb nadons les mares tenien dificultat per fer-se càrrec de les ansietats de l'infant i entraven amb ells en una espiral d'angoixa que culminava en un estat de sotrac i desorganització del nadó, sense plors ni rebequeries.

Relaciona aquestes observacions amb quadres presentats per pacients adults en les seves sessions. Tremolors, confusió i paràlisi solien emergir en aquells que deien sentir "la pell molt prima" per al·ludir a la falta de consistència d'aquesta pell psíquica que conté la vida anímica. A través de somnis i associacions aquests estats disolutorios remetien a una percepció de si com un sac de patates que s'escampa, com un orinar ... Com mantenir-se units? A través d'un embolcall sonora que teixeix, amb paraules incessants i explicacions per a tot, una xarxa continent i protectora. O a través de la construcció d'una segona pell, una pell muscular, sostinguda en una intensa activitat física diària que reemplaça el pensar pel fer.

L'embolcall sensorial que substitueix a la representació psíquica de la pell es transforma en veritable cuirassa en el cas dels nens autistes. Ells teixeixen una pell resistent i molt dura en base a les sensacions que obtenen d'objectes inanimats, els objectes autistes, i d'altres embolcalls sensorials autogenerades que exclouen el món dels éssers vius, les formes de sensació autistes. Aquestes embolcalls sensorials autogenerades protegeixen de la por a ser escampat i ser dissolt (Tustin, 1989).

Els objectes autistes són objectes durs (un cotxe de joguina, p.ex.) que s'aferren amb força i que són sentits com a part del cos propi del subjecte. Confereixen una sensació de seguretat i duresa de tal manera que si desapareixen, el nen entra en pànic com si hagués perdut una part del propi cos.

Les formes de sensació autista són remolins de sensacions autogenerades que anul·len la consciència dels sentiments i de tota realitat amenaçant. Contituyen una cuirassa dominada per sensacions i són generades per activitats tàctils com tocar, palpar o fregar; moviments reiterats i de vegades violents com ara hamaques a si mateix, girar, fer estereotípies amb la mà o els dits, moviments rítmics o desplaçaments repetits amb el conjunt del cos. Objectes i formes de sensació exerceixen una funció hipnòtica que desconnecten l'atenció de qualsevol realitat exterior i generen una sensació de cohesió corporal, sempre amenaçada de desintegració i agujereamiento.

En subjectes adults amb nuclis autistes, aquests remolins de sensacions autogenerades que restauren la il·lusió d'integritat i cohesió poden derivar de sensacions corporals com ara la inflor del ventre i els marejos, de la producció d'estats vertiginosos (velocitat, consum i ingesta sense fre) , drogoaddicció o utilització de recursos ideacionals, que ocupen obsessivament la consciència, com ara la realització mental sistemàtica de càlculs matemàtics.

LA MARE-PELL

És l'espai maternoinfantil patern inconscient la primera gran embolcall que ofereix al nen un lloc en la vida.

És la ment de qui compleix la funció materna el primer continent de les emocions del nadó.

Són les paraules de la mare, les carícies, les cures, el contacte amb el seu cos, la seva primera pell.

La llengua aporta un terme molt significatiu, duramàter, que transmet el sentit preconscient de la pell materna, com a primera pell continent de la vida mental, ja que duramàter és la paraula d'origen llatí que nomena l'embolcall fibrosa de l'encèfal i la medul·la espinal, la membrana que envolta els centres nerviosos.

La mirada atenta de la mare, les emocions del seu rostre reflectint els estats del nen, les cures corporals acompanyats de cantussols i paraules significatives, el contacte amb el seu pit a la mamada: tot això envolta i protegeix la naixent vida psíquica de l'infant, conferint un marc de seguretat a l'experiència de percebre la pell com a superfície i com a límit.

La primera pell del nen és la mare-pell.

És ella qui ofereix el contacte de les seves mans i el seu pit alhora que assisteix al petit actuant com per-excitació auxiliar (Freud, 1895), fins que el Jo naixent pugui teixir la seva pròpia pell.

Didier Anzieu (1994) designa amb el nom de Jo-pell aquesta "figuració de la qual el nen se serveix, en les fases precoces del seu desenvolupament, per representar-se a si mateix com Jo que conté els continguts psíquics a partir de la seva experiència de superfície del cos "(pàg. 50-51). Els errors en la construcció de la realitat fantasmàtica de Yo-pell, és a dir, la representació d'un embolcall perforable, comporta el risc de despersonalització, associada amb angoixes de buidament (no de fragmentació), de vessament de la substància vital pels forats . La instauració del Jo-pell respon a la necessitat d'un embolcall narcisística i es gesta en base a les experiències de contacte del cos del nadó amb el cos de la mare, en el context d'una relació de contenció i inclusió.

Anzieu interpreta la noció freudiana d'apuntalament en un sentit ampli i considera, així, que "tota funció psíquica es desenvolupa recolzant-se en una funció corporal, el funcionament transposa al pla mental" (pàg. 107). Amb aquest punt de partida, enriquit per altres aportacions teòriques, efectua un paral·lel entre les funcions de la pell i les del Jo-pell.

Igual que la capa superficial de l'epidermis protegeix la seva capa sensible, el Jo-pell actua com a barrera i com a filtre de les agressions i intrusions externes, alhora que retalla i marca el límit entre el fora i el dins.


La pell que recobreix la superfície sencera del cos com un sac, genera la funció continent del Jo-pell, que manté i conserva en el seu interior les petjades de les bones experiències de la lactància, del contacte cos a cos amb la mare, de les sensacions produïdes per les embolcalls tàctil i sonora.

La pell, finalment, com seient d'un dels sentits, proporciona informació i contacte; de la mateixa manera, el Jo-pell és un mitjà primari de comunicació amb el proïsme i superfície d'inscripció de les empremtes que altres deixen.

PRIMERES INSCRIPCIONS

En els primers temps de la vida, una activitat equivalent als processos de metabolització orgànica donarà origen al psiquisme infantil. Aquesta tasca elemental és la de representació d'un món que es presenta al nadó com una continuïtat indiferenciada entre el seu propi cos i l'espai psíquic de les persones que l'envolten. Així, la primera representació que la psique es forma de si mateixa, que generarà un entrecreuament entre el pulsional i el relacional, autoinformando al bebè del saldo d'una trobada entre el seu cos i l'altre. Piera Aulagnier (1991) ha denominat pictograma a aquesta representació originària que lliga indissolublement zona i objecte, autoinformando de l'afecte de plaer o desplaer que presideix aquesta unió.

Quan el nadó mama, inscriu la trobada amb la mare que l'alimenta amb plaer com una imatge en la qual es fusiona el pit amb la boca, la pell de la mare amb la seva pròpia pell. Però la zona del cos quedarà afectada en les seves funcions si en aquesta trobada entre la mare i el nen predomina el desplaer.

La boca a la qual s'uneix el mugró, el cos que la mare observa, té cura i acaricia, són font d'intenses emocions per a ella, generen curiositat, tendresa i plaer que es transmeten en el contacte d'un cos amb l'altre. Però la mare pot estar absent en la seva presència. I així passa quan una pena l'ocupa generant, de vegades, un estat depressiu que no li impedeix l'atenció de les necessitats físiques de l'infant però que mutila el plaer, l'alegria, la comunicació.

L'absència de l'objecte matern o la seva continuada inadequació -per excés o per defecte- poden conduir a una intensa frustració que acabi esgotant la representació pictogramática, necessitada d'una aportació sensorial continu. La zona del cos en la qual va recaure el dany s'inscriu negativament, com a font de sofriment, i intenta destruir la representació de si mateixa a través d'una desinvestidura de la zona, que pot quedar registrada com un forat.

Els embolcalls i cuirasses sensorials de l'autisme i altres patologies serien un intent de autoengendrar un fons pictogràfic d'unió que obture els forats corporals i eviti el pànic a la desintegració.

Les empremtes somàtiques arcaiques unides a l'afecte que els va donar origen estaran sempre presents en el rerefons de les successives retranscripciones efectuades al llarg del temps i exerciran el seu influx sobre els processos posteriors de representació d'un subjecte psíquic separat de l'altre, amb un cos propi, amb una pell que retalli els seus límits dels límits aliens. Aquesta nova etapa del món representacional també es veurà mediatitzada pel psiquisme matern i pels missatges que emeti en relació amb el reconeixement de l'infant com una realitat singular i independent de si.

Difícilment es podrà construir una representació-pell individual, continent i protectora si la mirada materna no reflecteix il·lusionada els contorns físics, els perfils afectius de l'aquell nen, únic en la seva singularitat, diferenciat de la representació imaginària que va precedir al seu naixement.

LA CONSTRUCCIÓ D'UNA SUPERFÍCIE

La construcció d'una superfície corporal inscrita en el psiquisme infantil és primordial i condició necessària per a l'accés a la imatge unificada del narcisisme ia la representació d'un interior amb volum que sostingui fantasies de contenir i ser contingut, d'un a dins i un fora.

El treball terapèutic amb nens psicòtics és un dels espais privilegiats en què es torna evident la construcció d'una superfície corporal protectora a través del joc, emmarcat en un vículo humanitzant i segur.

Un petit pacient autista va començar a desprendre de les seves embolcalls aberrants cap al cinquè mes de tractament. La repetició incessant de cançons ecolálicas, estereotípies i manipulacions autohipnóticas que em excloïen, va anar obrint pas en les seves sessions a breus moments de contacte a través del ritme. Al mateix temps, els primers esbossos de joc utilitzant plastilina, ràpidament conduïen a una destrucció total i violenta del material en partícules minúscules, que inundaven completament el terra de la sala de sessions. Sovint s'embolicava completament a si mateix en una petita catifa, en un intent de restaurar la seva cohesió.

Temps després, va començar a embolicar-me a mi juntament amb ell a la petita catifa, deixant fora els caps, molt enganxat al meu cos, amb una expressió d'alegria i satisfacció que acompanyava amb refilets i laleos. Una pell naixent ens reunia a tots dos. Durant aquell període, alternava aquesta activitat amb altres que solien incloure moments en els que amb gran violència marcava tot el seu cos amb la punta dels retoladors o s'arrencava les petites membranes que començaven a recobrir qualsevol ferida, produint-sang. Aquestes expressions del agujereamiento corporal portaven ràpidament al límit del que és suportable i al retorn tranquil·litzador de les embolcalls sensorials autoengendradas i la més absoluta desconnexió del món.

El primer dibuix amb un volum sostingut en un contorn, es va repetir al llarg de molts mesos: es tractava d'una "piscina" (inicis del llenguatge), és a dir, un contorn tancat rectangular amb l'interior pintat de blau clar. Sempre, en finalitzar el dibuix, estrenyia llargament la punta d'un retolador en un angle de la piscina, fins que es produïa un forat fosc que l'obligava a aixecar-se de la cadira i fugir. Era evident que representava el seu pànic a desaparèixer a través del forat, de la mateixa manera que en altres moments la plastilina escampada donava compte de la seva sensació de ser escampat.

La finalització del llarg període en què quotidianament embolicava els nostres cossos, va portar aparellada una altra activitat: empastifar amb cola les parets del despatx i de vegades, enganxar papers en elles. Mimetitzat amb l'entorn material, el petit continuava en la complexa tasca de construir superfícies. Les parets-cos anaven sent recorregudes, reconegudes i edificades com un collage que encara no diferenciava la seva pell de la meva ja que tots dos estàvem embolicats en la mateixa xarxa.

L'aparició en el llenguatge del "si" i el "no" amb sentit, senyal de l'emergència dels esbossos d'un subjecte individual, va ser acompanyada en el temps per un fet singular: va dedicar una sessió a untar amb cola gran part de la superfície de tot el seu cos. Una pell sencera, continent, segura i personal començava a inscriure joiosament en la psique d'aquest petit post-autista que al cap d'uns mesos va poder finalment dibuixar, vacil·lant, la primera imatge recognoscible d'un nen.

Bibliografia

Anzieu, D., El Jo-pell, Madrid: ed. Biblioteca Nova, 1994

Aulagnier, P., La violència de la interpretació, Bs.As: ed. Amorrortu, 1991

Bick, E., L'experiència de la pell en les relacions d'objecte primerenques, Revista d'

Psicoanàlisi, ed. per l'Assoc. Psicoanalítica Argentina, 1970: 1

Freud, S., Projecte de psicologia (1950 [1895]), Bs.As .: ed. Amorrortu, 1982

Hornstein, L .; Aulagnier, P. i altres, Cos, història, interpretació, Bs.As .: ed. Paidós, 1991

Rodulfo, R., El nen i el significant, Bs.As .: ed. Paidós, 1990

Stoloff, J.C., Les pathologies de l'identification, París: ed. Dunod

Tustin, F., Barreres autistes en pacients neuròtics, Bs.As .: ed Amorrortu, 1989

Nota: Article publicat a la Revista TRES AL QUART, Actualitat, Psicoanàlisi i Cultura, Barcelona, ​​tercer semestre 1999